Entrevista a Núria Farré

Per a tots els que trobàveu a faltar les entrevistes als nostres artistes favorits, arriba fresqueta la que hem fet a Núria Farré, una pintora amb un currículum impressionant que creix encara més amb la seva humilitat, una dona molt jove que desborda talent. Anem allà!

Dibuixaves de nena? Quan vas començar a dibuixar i què senties en fer-ho?

Sempre he dibuixat. Imagino que vaig començar com totes les criatures dibuixant boles amb els plastidecors i de mica en mica ho he anat sofisticant. Sí que recordo que les meves amigues i amics jugarien a la placeta, però a mi no em deixaven, així que em quedava a casa de la meva àvia i tot el que tenia eren llecs, zel, paper i estoigs plens de colors, així que bàsicament per a mi era jugar. Dibuixar feia que em passés el temps volant, em concentrava moltíssim i em relaxava, era com jugar i després als adults els agradava molt el dibuix així que era tot positiu, per això mai no ho vaig deixar de fer.

Qui o què et va introduir al món de l’art?

El sogre de la meva tia era pintor, encara que mai no el vaig arribar a conèixer, i el meu avi patern era pintor aficionat, així que, a la meva família, l’art i la pintura són una cosa que està ben vist i sempre m’han animat a continuar aprofundint i aprenent .

Explica’ns una mica de la teva infància en relació amb el món de l’art.

Quan era petita, més que dibuixar, m’agradava el zel , aquesta cinta adhesiva transparent per enganxar papers. Feia autèntiques virgueries amb zel . Si algú de la meva família havia de tenir cura de mi, més li valia tenir diversos rotllos de zel i un paquet sencer de paper d’impressora. Feia cases de nines, vestidets, postals i tot tipus de coses. Crec que la meva iniciació a l’art va començar més enfocada cap a la construcció que no pas cap al dibuix.

• 

• 

• 

A PLOM tenim una sèrie teva dibuixada a partir de fotografies de la teva infància, com et vas sentir reproduint-les?

Quan vaig revisar aquests àlbums amb la intenció de pintar-los em queien les llàgrimes mirant les fotos. No era una cosa trista però sí, estava assumint que tot això ja havia passat i m’adonava que m’havia fet gran. Al final vaig adonar-me que el que havia de fer era una mena de Bildungsroman , una mena de novel·la d’aprenentatge en què expliqués com he evolucionat i relatar aquesta transició tan important de la infantesa a la vida adulta.

Creus als Superpoders de l’Art? Com els descriuries?

És clar! L’art té la capacitat de canalitzar les emocions que ens costen d’entendre per convertir-les en una cosa figurativa que puguem comprendre més fàcilment. Al final, l’art ens ajuda a comprendre la nostra ment i el nostre entorn i connectar amb els altres.

Quan i com t’agrada treballar?

M’agrada treballar tota sola i moltes hores seguides. A vegades m’agrada escoltar la ràdio, altres escolto música i altres vegades estic en silenci complet, això depèn del meu estat d’ànim.

D’on creus que neix el teu estil?

Crec que l’estil sempre neix de la personalitat de l’artista, no es pot deslligar. En el meu cas el meu estil neix de ser una persona molt perfeccionista però una mica vaga, cosa que sembla incompatible però no ho és. A les meves pintures, les zones més importants solen estar perfectament acabades amb moltíssim detall mentre que la resta està més fresca, inacabada. Això dóna diferents nivells d’acabat, profunditat i lectura, però no és intencionat, és que sóc així!

Les teves obres són molt introspectives i personals, creus que vols expressar alguna cosa a través d’elles o que elles es manifesten a través teu?

D’adolescent no sabia explicar el que sentia perquè a casa meva no es parlava gaire de sentiments, de fet, a parlar de sentiments he après de gran. De petita vaig aprendre a expressar-me i explicar les coses més íntimes només amb dibuixos, ara ja ho faig totalment intencionat i quan sento que tinc alguna cosa per explicar ho faig amb algun projecte pictòric.

En què estàs treballant ara mateix?

Ara estic aprofundint en la sèrie que teniu a Plom, vull explicar com he après a ser persona mitjançant pintures que parlin de records de la meva infància. Estic treballant en mides molt grans portant aquests records que de vegades considerem intranscendents a mides molt transcendents que li donin la importància que es mereixen.

Creus que la teva obra agrada als nens? Per què?

Aquest és un projecte que agrada als nens perquè veuen imatges de nens com ells jugant i escenes que ells mateixos poden haver viscut. Crec que se senten còmodes amb les imatges perquè els resulten familiars. Tinc una alumna de set anys que ve a aprendre pintura al taller i quan estic pintant algun quadre sempre em dóna algun consell “això deixa-ho així” o “jo això no els ho faria” i sempre li faig cas perquè crec que si ella aconsegueix connectar amb el que vull transmetre aleshores és que ho he aconseguit.

Què us interessa més: l’opinió d’un crític influent o la d’un nen de 8 anys?

A veure, aquesta és una pregunta trampa… haha…
M’interessen igual de molt i igual de poc. M’explico, les opinions de la meva feina m’interessen sempre que cregui que la persona, sigui una nena o una grandíssima crítica d’art, parla havent entès el que vull transmetre. Però com ja et dic, tinc una consellera de 7 anys a la qual faig força cas.

Què opines de PLOM Gallery?

Crec que Plom és una galeria amb personalitat única i amb una idea preciosa al darrere. Quan era petita, solia passejar per gràcia amb els meus pares, així que si fos petita de nou, segur que demanaria als meus pares que em portessin a veure la galeria cada vegada.

Vols afegir-hi alguna cosa?

Ara que estic revisitant la meva infància i adolescència amb aquest projecte, m’he adonat que la pitjor part de la pel·lícula és admetre davant dels adults que el que vols ser de gran és Artista. Quan tenia 13 anys, volia ser guitarrista en un grup de rock i estava aprenent a tocar la guitarra. Un dia un adult em va preguntar què volia ser de gran i li vaig dir que guitarrista de rock, l’adult em va dir rient que això estava molt bé per als meus somnis, però que a la realitat què volia ser. Vaig deixar de tocar la guitarra perquè vaig entendre que era impossible dedicar-s’hi. Quan em vaig fer una mica gran i vaig voler ser artista, no ho vaig dir a ningú no anessin a aixafar-me la guitarra una altra vegada. Crec que el favor més gran que podem fer als nens, i això és una cosa que crec que Plom fa molt bé, és acompanyar-los en el seu procés creatiu i encoratjar-los perquè siguin els millors artistes que puguin ser.

I des de PLOM Gallery no sabem què afegir perquè la Núria ha estat transparent com aquestes cintes de zel amb què va començar tot. Bé, mentida, volem agrair el temps que s’ha pres per contestar les nostres preguntes amb tant d’afecte i, sobretot, volem agrair-li que no deixés que ningú li aixafés la guitarra una altra vegada, perquè les obres que en neixen són un autèntic regal !