Hem entrevistat l’artista barcelonina Gemma París perquè aquest dissabte inaugurem una exposició de dibuixos que porta per títol Protagonistes. Us recomanem llegir l’entrevista molt. És sincera i emotiva. Ens en parla, de la seva família, de la seva infància, de la seva experiència com a mare, dels seus fills, i també del seu procés de treball. Amb tot això, entendreu per què l’exposició porta aquest títol.
Us recordem que la inauguració és el dissabte dia 11 de novembre de 2017, a partir de les 12h a Plom Gallery ( Sèneca 31, Barcelona ). A més, la Gemma pintarà la porta de la galeria, i els nens i nenes que vinguin podran ajudar-la!
“Com diu Francesco Tonucci: ‘Tots els aprenentatges més importants de la vida es fan jugant. Jugar per a un nen és la possibilitat de retallar un trosset de món i manipular-lo, sol o acompanyat d’amics, sabent que on no pugui arribar ho pot inventar”. GEMMA PARÍS
PLOM: A la teva trajectòria com a artista es distingeixen 2 etapes: abans i després de ser mare. És així? És diferent l’obra que ara fas, després d’haver tingut 3 fills?
GEMMA: Efectivament, existeix un abans i un després a la meva obra en relació a la maternitat. No és gens estrany. Totes sabem que tenir fills suposa un canvi en molts sentits: un canvi de ritme vital, de priorització d’interessos, de sensibilitats noves, de relectura del vostre propi rol, d’un descobrir l’amor amb una altra intensitat… Vaig estar molts anys amb el taller mig tancat, i encara que em feia mal no poder anar a pintar amb una dedicació mínima i constant, volia estar amb la criança amb la màxima intensitat possible. Quan recuperava part de temps per pensar i desenvolupar un projecte artístic, ja havia nascut un altre dels nostres fills… Jajajaja.
“Treballo a partir de fotografies normals d’accions normals. Però el dibuix final, és un dibuix mínim, desposseït de qualsevol mena d’excés. Els dibuixos estan més propers a la sinceritat pròpia d’un nen que a la complexitat del món adult”. GEMMA PARÍS
Abans de tenir fills sempre pintava en formats grans i amb un mitjà concret, pintura lacada, amb un acabat setinat, però molt poc saludable de fer servir. Sovint intentava treballar en format petit, però m’era impossible. Necessitava expandir-me en teles enormes. Quan vaig tornar al taller, després de molt de temps, de sobte, vaig començar a treballar en format petit. De manera natural, necessitava realitzar obres més petites, més íntimes, més transportables.
Gemma París presenta l’exposició Protagonistes
PLOM: Com va sorgir la sèrie de dibuixos Protagonistes?
GEMMA: En aquest retorn al taller, vaig pensar ‘I ara què?’. Revisant el meu treball anterior, i rellegint catàlegs antics, vaig prendre consciència que al llarg del meu treball sempre hi havia un tema en comú, el gest. Sempre m’ha interessat rescatar aquests moments quotidians que ens passen desapercebuts, però que construeixen la nostra experiència de vida. Un dia em vaig adonar que feia 7 anys que estava envoltada de nens i que en canvi a la meva obra, no apareixien. Vaig veure la necessitat de parlar-ne, i vaig veure que tenia sentit recuperar els gestos que els defineixen com a nens, aquells gestos genuïns que apareixen en els seus moments de joc, aquests espais de llibertat on la creativitat i la imaginació els permeten que qualsevol repte sigui possible . Com diu Francesco Tonucci: “Tots els aprenentatges més importants de la vida es fan jugant. Jugar per a un nen és la possibilitat de retallar un trosset de món i manipular-lo, sol o acompanyat d’amics, sabent que on no hi pugui arribar ho pot inventar.”
“Un dia em vaig adonar que feia 7 anys que estava envoltada de nens i que en canvi a la meva obra, no apareixien. Vaig veure la necessitat de parlar-ne, i vaig veure que tenia sentit recuperar els gestos que els defineixen com a nens, aquells gestos genuïns que apareixen en els moments de joc, aquests espais de llibertat on la creativitat i la imaginació els permeten que qualsevol repte sigui possible”. GEMMA PARÍS
La sèrie Protagonistes va creixent, doncs, com una radiografia d’aquestes possibilitats increïbles del joc, que per mi és tan proper a les del procés creatiu. Crear i jugar tenen els mateixos ingredients: la imaginació, la connexió amb un mateix i amb els altres, qüestionar-se el món, repte d’avançar, de revelar allò que encara no es coneix. Vaig titular la sèrie Protagonistes, rescatant la idea que ells són els protagonistes del seu propi aprenentatge, de la creació dels seus propis vincles amb el món i amb els altres. Era una manera d’empoderar-los del que ells ja són en ells mateixos.
Protagonistes 42, de Gemma París. Dibuix i aquarel·la sobre paper. Podeu veure més detalls a la nostra SHOP.
De la fotografia al dibuix i la pintura
PLOM: Com va sorgir el projecte de fer dibuixos i pintures inspirades per fotografies de nens PLOM?
GEMMA: Vaig començar recuperant fotografies on apareixien Teo, Eric i Guillem construint escenaris de joc, pujant als arbres, dibuixant els seus mons amb els seus propis monstres, convertint-se misteriosament en superherois. A partir d’aquestes fotografies, vaig dibuixar aquests moments en què el món adult és absent i l’aprenentatge apareix a través del joc i el plaer. Em vaig proposar fer com un catàleg del joc, i per això no podia retratar només els meus fills. Necessitava ampliar el registre de cossos, d’identitats que completessin aquestes accions tan universals. Per això, vaig dibuixar nens i nenes d’amigues meves, en aquell moment de sentir-se superstars, de parlar l’un amb l’altre, de pujar una muntanya, de trobar tresors a la platja, d’observar ocellets i papallones, de riure’s a riallades.
Posteriorment, em va interessar ampliar la sèrie i interpretar cossos de persones que no coneixia. Per això vaig proposar a PLOM fer un oferiment a través de les xarxes socials: ens podien enviar imatges de nens del seu entorn en moments de concentració i joc. Algunes d’aquestes fotografies han estat utilitzades, i alguns dels dibuixos estaran a l’exposició que inaugurem a PLOM Gallery aquest dissabte. Així, els vostres nens i nenes seran els protagonistes de l’exposició, igual que ells són els protagonistes de la seva pròpia experiència, per això el títol de la sèrie.
“La meva mare ha estat la persona que més caixes de colors m’ha regalat a la meva vida. De forma literal i també metafòrica. També m’ha regalat moltíssims catàlegs d’artistes clàssics, moderns i contemporanis. Quan era petita i adolescent, em portava a veure museus molts caps de setmana”. GEMMA PARÍS
Igual que en el meu treball anterior, la cara mai no apareix, perquè no es tracta de retrats personals, sinó al contrari, m’interessa que l’espectador fixi la seva mirada en el gest, en aquell moment de contenció en el moment abans de fer una acció. I aquest moment ho pot estar realitzant qualsevol persona.
A la nostra societat, que tant pes posa en fer, en produir, m’interessa precisament dilatar el moment abans de fer l’acció; perquè es tracta del moment del pensament, de la reflexió, de la connexió amb un mateix. I en això, els nens i nenes són uns grans mestres. Sempre que els adults els permetem tenir temps per pensar, imaginar, construir els seus pensaments i desitjos.
“Crear i jugar tenen els mateixos ingredients: la imaginació, la connexió amb un mateix i amb els altres, qüestionar-se el món, el repte d’avançar, de revelar allò que encara no es coneix”. GEMMA PARÍS
Un procés lent i meticulós
PLOM: Com fas els dibuixos i les pintures de nens? Projectes les fotos, les siluetees…?
GEMMA: Sempre he fet processos similars, amb petites variacions. Durant el dia a dia faig moltes fotografies, que em permeten fer un primer filtre de tots aquells moments quotidians que desapareixen sense més davant de la nostra mirada absorta en altres temes. Després selecciono unes quantes d’aquestes tantes fotografies. I no les selecciono per la seva bellesa, sinó que hi busco un gest comú a tothom, que posteriorment el rescato a través del dibuix. Per fer-ho utilitzo primer l’ordinador, ja que mitjançant programes com l’ Illustrator em permeten crear una línia vectorial que sintetitza el gest, tapant de blanc tota la informació que no necessito. Abans solia projectar aquesta línia sobre una tela de gran format, que posteriorment pintava. A la sèrie Protagonistes no hi ha hagut projecció, sinó procés de calc de l’esbós al dibuix final. La taca de color apareix lliure sobre el paper, i sobre ella apareix el gest concret, mitjançant la línia realitzada a tinta negra. Em sembla molt interessant les relacions que la figura humana estableix amb el color. De vegades em sembla veure com ballen sobre el paper, d’altres com s’hi pugen per sobre.
“A la nostra societat, que tant pes posa en fer, en produir, m’interessa precisament dilatar el moment abans de realitzar l’acció; perquè es tracta del moment del pensament, de la reflexió, de la connexió amb un mateix. I a això, els nens i les nenes són uns grans mestres”. GEMMA PARÍS
La línia de contorn apareix com el tresor final, com aquest most sublim que apareix quan filtres desenes de vegades el suc del raïm. La línia de dibuix em serveix per donar importància a l’essència d’un gest, traient tot el soroll del dia a dia, l’excés d’imatges fotogràfiques, l’esteticisme programat de moltes imatges actuals. Així doncs, treballo a partir de fotografies normals d’accions normals. Però el dibuix final, és un dibuix mínim, desposseït de qualsevol mena d’excés. Així doncs, els dibuixos són més propers a la sinceritat pròpia d’un nen que a la complexitat del món adult.
Tot i que l’obra final sembli poc elaborada, al darrere hi ha un procés de cocció lenta, amb moltes accions que van filtrant la imatge final. De vegades me’n recordo de quan estudiava al meu escriptori, sempre feia resums dels apunts presos a classe, i resums del que trobava als llibres. Després feia esquemes i més esquemes per quedar-me amb l’essència. Mentre ho feia m’adonava que el meu procés era molt lent i laboriós, i que els meus amics eren més ràpids. Però mai no vaig aconseguir canviar el meu procés d’estudi. I al cap ia la fi, tampoc em va anar tan malament.
Protagonistes 95, de Gemma París. Dibuix i aquarel·la sobre paper. Podeu veure més detalls a la nostra SHOP.
Captar aquests moments tan especials
PLOM: T’interessa captar la intimitat de les persones, moments màgics, emocions afectives?
GEMMA: Sí. Sempre m’han interessat, i he pintat aquests moments íntims, abraçar-se, ballar a mitjanit, fer un cafè, despullar-se, aquests gestos afectius que els humans som capaços d’establir entre nosaltres, quan estem lliures de prejudicis i ximpleries. No m’interessen les persones superficials, ni fer per fer. Tinc atracció per les persones genuïnes, les que connecten amb si mateixes i aporten calidesa humana als altres. El fet de ser mare, m’ha tornat a connectar amb allò que és realment important. Pensar, somiar, voler, sentir-se estimat, imaginar, crear. Ara el temps és més qualitatiu que mai i vull rescatar aquests moments que són especials. M’agradaria que la meva obra, despertés una sensibilitat especial a qui la mirés, que el temps s’aturés, i així regalar-li a l’espectador un moment de bellesa genuïna, sense motiu aparent.
PLOM: Qui et va iniciar al món de l’art?
GEMMA: Buff, no ho sé, però tinc dues anècdotes molt bones al meu background . La primera va ser quan jo tenia 3 anys, i una amiga de la meva mare que era una gran pintora, li va oferir fer-li un retrat. La meva mare va preferir que em retratés a mi. Encara tinc records d’estar asseguda com un rave durant hores en un tamboret mentre aquella dona dibuixava el meu retrat a llapis. Recordo també els jocs que vaig fer després amb el seu nét, un cop em vaig alliberar del pes de ser-ne la model. De tornada a casa, la meva mare va parar el cotxe davant de la pastisseria Foix per comprar-me berenar. Mentrestant jo em vaig prendre la llibertat per agafar un llapis i ombrejar el meu propi retrat, tal com havia vist que la pintora feia. També recordo la cara de la meva mare quan va veure el retrat gargotejat, i la vergonya que vaig sentir quan vam haver de tornar a casa de la pintora perquè el retoqués.
“El fet de ser mare, m’ha tornat a connectar amb allò que és realment important. Pensar, somiar, voler, sentir-se estimat, imaginar, crear. Ara el temps és més qualitatiu que mai, i vull rescatar aquests moments que són especials” . GEMMA PARÍS
La segona anècdota va ser quan tenia cinc anys. Un dia mentre sopàvem a casa amb els meus pares i el meu germà, els vaig dir que volia anar a pintar amb el veí del cinquè pis, en Mario. Després de sopar, vam baixar a preguntar-li si era possible la idea. Ell ens va contestar que no era professor, que només era pintor; però va acceptar que fos dos dies a la setmana a pintar el seu estudi. Cada dimarts i cada dijous, fins que ell se’n va anar a viure fora de Barcelona, quan jo tenia quinze anys vaig estar al taller de Mario dibuixant i pintant. Sense ser mestre, tan sols sent pintor, amb ell vaig aprendre totes les tècniques i gèneres pictòrics. Però el més important, vaig anar creixent en un taller d’un artista, un espai on es respirava un temps i una llibertat diferent de la del món de fora.
“M’agradaria que la meva obra, despertés una sensibilitat especial a qui la mirés, que el temps s’aturés, i així regalar a l’espectador un moment de bellesa genuïna, sense motiu aparent”. GEMMA PARÍS
La importància de la persona que regala art
PLOM: Qui et va regalar la teva primera caixa de llapis de colors?
GEMMA: Sens dubte va ser la meva mare. Ella ha estat la persona que més caixes de colors m’ha regalat a la meva vida. De manera literal i també metafòrica. Sempre m’ha intentat oferir materials de qualitat, i també m’ha regalat moltíssims catàlegs d’artistes clàssics, moderns i contemporanis. Quan era petita i adolescent ens portava a veure museus molts caps de setmana.
Aquesta sèrie de Protagonistes, per exemple, l’estic fent amb una caixa meravellosa d’aquarel·les que em vaig comprar amb un dels meus primers treballs remunerats que vaig fer pintant abans d’entrar a la Facultat de Belles Arts.
“Sempre m’han interessat els moments íntims: abraçar-se, ballar a mitjanit, fer un cafè, despullar-se. Aquests gestos afectius que els humans som capaços d’establir entre nosaltres, quan estem lliures de prejudicis i ximpleries”. GEMMA PARÍS
PLOM: Creus als poders de l’art? Creus que l’art canvia les persones i les coses?
GEMMA: És clar que crec en els poders de l’art! Si no em dedicaria a una altra cosa… L’art és un dels pocs espais que ens permet actualment especular, imaginar, capgirar les coses, connectar-nos amb nosaltres mateixos construint la nostra pròpia identitat (i no copiar la dels altres), allò que ens permet conèixer el nostre patrimoni i inventar solucions a reptes que la societat ens planteja diàriament. Com deia l’artista francès Robert Filliou: “L’art est ce qui rendeix la vie més interessant que l’art”.
Protagonistes 99, de Gemma París. Dibuix i aquarel·la sobre paper. Podeu veure més detalls a la nostra SHOP.
PLOM: Què opines de PLOM Gallery?
GEMMA: Em sembla una aventura fantàstica, un somni que Martha va fer realitat a partir de la seva maternitat, quan va voler acostar els nens a l’art, i que dóna forma cada dia, en els seus invents constants per apropar els nens i les seves famílies a l’art. Amb Martha tenim llargues xerrades sobre com l’art canvia les persones, i com aquest és necessari tant pels adults com pels nens i nenes. Quan estava fent la sèrie Protagonistes , de seguida vaig pensar en PLOM perquè vaig pensar que era la galeria d’art més adequada per mostrar aquest treball. I no em vaig equivocar.
Desitgem que hàgiu gaudit amb l’entrevista tant com nosaltres. Ens veiem el dissabte a PLOM Gallery amb tots els nostres petits protagonistes.
Fotografies de Núria Grau. Moltes gràcies!